És la memòria qui ens abriga,
qui ens ensenya a estimar la vida.
En algun lloc, potser algun dia,
esborrarem el foc del vidre.
És la memòria qui ens abriga,
qui ens ensenya a estimar la vida.
En algun lloc, potser algun dia,
esborrarem el foc del vidre.
Ara
que l’alegria està prohibida
que només els terrats són lliures
de poder parlar de llibertat.
Ara
que l’esperança ens agermana,
que som mil veus forjant el ferro
a les trinxeres del nostre futur.
Són els silencis l’esperança muda del demà.
Són els silencis els que parlen d’allò que vindrà.
Ara
que l’alegria està prohibida
que només els terrats són lliures
de poder parlar de llibertat.
Ara
que l’esperança ens agermana,
que som mil veus forjant el ferro
a les trinxeres del nostre futur.
qui ens ensenya a estimar la vida.
En algun lloc, potser algun dia,
esborrarem el foc del vidre.
És la memòria qui ens abriga,
qui ens ensenya a estimar la vida.
En algun lloc, potser algun dia,
esborrarem el foc del vidre.
Ara
que l’alegria està prohibida
que només els terrats són lliures
de poder parlar de llibertat.
Ara
que l’esperança ens agermana,
que som mil veus forjant el ferro
a les trinxeres del nostre futur.
Són els silencis l’esperança muda del demà.
Són els silencis els que parlen d’allò que vindrà.
Ara
que l’alegria està prohibida
que només els terrats són lliures
de poder parlar de llibertat.
Ara
que l’esperança ens agermana,
que som mil veus forjant el ferro
a les trinxeres del nostre futur.
×