La trista immensitat d’un mar de marbre
sota un sol de justícia insuportable,
que cau a plom damunt dels nostres cossos
i ens va cremant la pell sense clemència.
El batec de les pregàries compartides
es dissol en un silenci ple d’espines,
un nuc al ventre, la fam de respostes
que ens acompanyarà tota la vida.
Les mans al cel, les llàgrimes perpètues,
els litres de sang que encara ens corren per les venes,
les flors rebels que han crescut a les cunetes,
la necessitat d’avançar.
La pau és un grapat d’aquesta terra
que s’esmuny entre els dits mentre ens armem de paciència,
el pes de la història que portem sobre l’esquena,
les forces per seguir lluitant.
Les busques del rellotge detingudes
mentre van enquistant-se els nostres dubtes,
el dol que arrosseguem com una pedra,
la pena que ens amarga l’existència.
Són espurnes les dates assenyalades
que ens provoquen un incendi a les entranyes
i la ràbia va escampant-se com un càncer
que creix salvatgement dins de nosaltres.
Les mans al cel, les llàgrimes perpètues,
els litres de sang que encara ens corren per les venes,
les flors rebels que han crescut a les cunetes,
la necessitat d’avançar.
La pau és un grapat d’aquesta terra
que s’esmuny entre els dits mentre ens armem de paciència,
el pes de la història que portem sobre l’esquena,
les forces per seguir lluitant.
sota un sol de justícia insuportable,
que cau a plom damunt dels nostres cossos
i ens va cremant la pell sense clemència.
El batec de les pregàries compartides
es dissol en un silenci ple d’espines,
un nuc al ventre, la fam de respostes
que ens acompanyarà tota la vida.
Les mans al cel, les llàgrimes perpètues,
els litres de sang que encara ens corren per les venes,
les flors rebels que han crescut a les cunetes,
la necessitat d’avançar.
La pau és un grapat d’aquesta terra
que s’esmuny entre els dits mentre ens armem de paciència,
el pes de la història que portem sobre l’esquena,
les forces per seguir lluitant.
Les busques del rellotge detingudes
mentre van enquistant-se els nostres dubtes,
el dol que arrosseguem com una pedra,
la pena que ens amarga l’existència.
Són espurnes les dates assenyalades
que ens provoquen un incendi a les entranyes
i la ràbia va escampant-se com un càncer
que creix salvatgement dins de nosaltres.
Les mans al cel, les llàgrimes perpètues,
els litres de sang que encara ens corren per les venes,
les flors rebels que han crescut a les cunetes,
la necessitat d’avançar.
La pau és un grapat d’aquesta terra
que s’esmuny entre els dits mentre ens armem de paciència,
el pes de la història que portem sobre l’esquena,
les forces per seguir lluitant.
×
![]()
