L'escola de Ribera
Ovidi MontllorOriginal | Traduzione spagnola da “Veinte años de canción en España (1963-1983),... |
L'ESCOLA DE RIBERA La suma era dos més dos. El resultat era quatre. La pregunta era Qui és? La resposta era: Deú. La consigna era: Pàtria. La resposta era: alçar el braç. La classe era a les nou. El mestre era a les deu. El "water" era al fons. La merda era a l'entrada. Els amics érem tots. Els diplomes eren grocs. Els diplomats eren verds. El Crist era de fusta. Els cristians de cartó. Els pupitres eren bruts. Els que sèiem érem pobres. La regla era per la mà. La mà era per tancar-la. El càstig era sever. El càstig era: Por. La missa era molt sèria. Els assistents no ho sabíem el capellà era vell. Els nens tampoc ho sabíem Els corredors eren llargs. Els que corrien fugien. El rellotge era bonic. Les hores eren llargues. L'ensenyança era com era. Els ensenyats el què som. Els mestres. El Crist. El capellà. El pupitre. Els companys. El llibre. La pissarra. La infància. La tendresa. La fe. La por. L'estima. Tot perdut per sempre, El resultat era un, la jugada era perfecta. | LA ESCUELA DE RIBERA La suma era dos más dos. El resultado era cuatro. La pregunta era: ¿Quién es? La respuesta era: Dios. La consigna era: Patria. La respuesta era alzar el brazo. La clase era a las nueve. El maestro estaba a las diez. El “water” estaba al fondo. La mierda estaba a la entrada. Los amigos éramos todos. Los enemigos éramos todos. Los diplomas eran amarillos. Los diplomados verdes. El Cristo era de madera. Los cristianos de cartón. Los pupitres eran sucios. Los sentados éramos pobres. La regla era para la mano. La mano era para cerrarla. El castigo era severo. El castigo era miedo. La misa era muy seria. Los asistentes no lo saíamos. Los corredores eran largos. Los que corrían huían. El reloj era bonito. Las horas eran largas. La enseñanza era como era. Los enseñados lo que somos. Los maestros. El Cristo. El capellán. El pupitre. Los compañeros. El libro. La pizarra. La mierda La infancia. La ternura. La fe. El miedo. El cariño. Todo perdido para siempre. El resultado era uno. La jugada era perfecta. |