Deixo la mar enrere i al davant els camins de la muntanya,
m’espera un llit fet d’esbarzers.
La guerra m’ha robat un fill i a canvi tot un poble m’acompanya,
s’eleva el nostre crit al cel.
Sigues forta Mare, cuida de tots,
jo me’n vaig a França.
No m’esperis, Mare, s’està fent fosc,
jo me’n vaig a França.
S’obre la porta dels veïns,
“aquí teniu: per tot jaç el fang i per tota manta l’esperança,
si és que encara us en queda quan escolteu:
qui són aquests salvatges!”
Però roja és la sang que a tots per igual ens recorre les venes
i baixa a riuades fins la mar, s’enfonsaran totes les preses.
I jo em pregunto, Mare, què ens espera
a la següent parada?
El tren desfila, Mare, i llença al vent
el que la mort li mana.
Aquest castell no té porta ni finestres, no puc sortir!
la mort és arreu, treballa dalt la pedrera
i a la tarda quan cau el sol…
l’ombra m’empeny als peus de la xemeneia,
m’empaita l’esperit del camp.
Mare, dóna’m vida, que aquí no en queda,
dóna’m vida, Mare!
Crida el meu nom, Mare, no vull morir!
dóna’m vida, Mare!
Seca’t les llàgrimes, germana,
tanca els ulls i enlaira’t per damunt dels teus records.
Pensa que els nostres fills s’abracen en un llit de flors i marbre.
Prepara’t per parir un nou món.
Mare, dóna’m riure, que estem en guerra!
dóna’m riure, Mare!
que l’arma darrera que ens queda és un gran somriure!
Dóna’m riure, Mare, que estem en guerra!
dóna’m riure, Mare!
que l’arma darrera que ens queda és un gran somriure!
Amb el pes del món carregat sobre l’esquena
s’enfonsa el castell.
Tants i tants morts han tenyit el cel de negre,
cantem per no oblidar.
m’espera un llit fet d’esbarzers.
La guerra m’ha robat un fill i a canvi tot un poble m’acompanya,
s’eleva el nostre crit al cel.
Sigues forta Mare, cuida de tots,
jo me’n vaig a França.
No m’esperis, Mare, s’està fent fosc,
jo me’n vaig a França.
S’obre la porta dels veïns,
“aquí teniu: per tot jaç el fang i per tota manta l’esperança,
si és que encara us en queda quan escolteu:
qui són aquests salvatges!”
Però roja és la sang que a tots per igual ens recorre les venes
i baixa a riuades fins la mar, s’enfonsaran totes les preses.
I jo em pregunto, Mare, què ens espera
a la següent parada?
El tren desfila, Mare, i llença al vent
el que la mort li mana.
Aquest castell no té porta ni finestres, no puc sortir!
la mort és arreu, treballa dalt la pedrera
i a la tarda quan cau el sol…
l’ombra m’empeny als peus de la xemeneia,
m’empaita l’esperit del camp.
Mare, dóna’m vida, que aquí no en queda,
dóna’m vida, Mare!
Crida el meu nom, Mare, no vull morir!
dóna’m vida, Mare!
Seca’t les llàgrimes, germana,
tanca els ulls i enlaira’t per damunt dels teus records.
Pensa que els nostres fills s’abracen en un llit de flors i marbre.
Prepara’t per parir un nou món.
Mare, dóna’m riure, que estem en guerra!
dóna’m riure, Mare!
que l’arma darrera que ens queda és un gran somriure!
Dóna’m riure, Mare, que estem en guerra!
dóna’m riure, Mare!
que l’arma darrera que ens queda és un gran somriure!
Amb el pes del món carregat sobre l’esquena
s’enfonsa el castell.
Tants i tants morts han tenyit el cel de negre,
cantem per no oblidar.
×
![]()
Note for non-Italian users: Sorry, though the interface of this website is translated into English, most commentaries and biographies are in Italian and/or in other languages like French, German, Spanish, Russian etc.
