Lingua   

Le grand chêne

Georges Brassens
Lingua: Francese


Georges Brassens

Lista delle versioni e commenti


Ti può interessare anche...

Le roi
(Georges Brassens)
Le soldat de Marsala
(Gustave Nadaud)
Fernande
(Georges Brassens)


brasschat
[1966]‎
Testo e musica: Georges Brassens
Paroles et musique: Georges Brassens
Nell’album “Supplique pour être enterré à la plage de Sète”‎

Supplique pour être enterré à la ‎plage de Sète

La guerra della sordida ed abietta umanità contro la Natura… ‎
E poi chi glielo ha detto ai preti che gli alberi uccisi dagli uomini non vanno in Paradiso?‎
Il vivait en dehors des chemins forestiers,
Ce n'était nullement un arbre de métier,
Il n'avait jamais vu l'ombre d'un bûcheron,
Ce grand chêne fier sur son tronc.

Il eût connu des jours filés d'or et de soie
Sans ses proches voisins, les pires gens qui soient ;
Des roseaux mal pensant, pas même des bambous,
S'amusant à le mettre à bout.

Du matin jusqu'au soir ces petit rejetons,
Tout juste cann' à pêch', à peine mirlitons,
Lui tournant tout autour chantaient, in extenso,
L'histoire du chêne et du roseau.

Et, bien qu'il fût en bois, les chênes, c'est courant,
La fable ne le laissait pas indifférent.
Il advint que lassé d'être en but aux lazzi,
Il se résolu à l'exi(l).

A grand-peine il sortit ses grands pieds de son trou
Et partit sans se retourner ni peu ni prou.
Mais, moi qui l'ai connu, je sais qu'il en souffrit
De quitter l'ingrate patrie.

A l'orée des forêts, le chêne ténébreux
A lié connaissance avec deux amoureux.
‎"Grand chêne laisse-nous sur toi graver nos noms..."
Le grand chêne n'as pas dit non.

Quand ils eur'nt épuisé leur grand sac de baisers,
Quand, de tant s'embrasser, leurs becs furent usés,
Ils ouïrent alors, en retenant des pleurs,
Le chêne contant ses malheurs.

‎"Grand chên', viens chez nous, tu trouveras la paix,
Nos roseaux savent vivre et n'ont aucun toupet,
Tu feras dans nos murs un aimable séjour,
Arrosé quatre fois par jour."

Cela dit, tous les trois se mettent en chemin,
Chaque amoureux tenant une racine en main.
Comme il semblait content! Comme il semblait heureux!
Le chêne entre ses amoureux.

Au pied de leur chaumière, ils le firent planter.
Ce fut alors qu'il commença de déchanter
Car, en fait d'arrosage, il n'eut rien que la pluie,
Des chiens levant la patt' sur lui.

On a pris tous ses glands pour nourrir les cochons,
Avec sa belle écorce on a fait des bouchons,
Chaque fois qu'un arrêt de mort était rendu,
C'est lui qui héritait du pendu.

Puis ces mauvaises gens, vandales accomplis,
Le coupèrent en quatre et s'en firent un lit,
Et l'horrible mégère ayant des tas d'amants,
Il vieillit prématurément.

Un triste jour, enfin, ce couple sans aveu
Le passa par la hache et le mit dans le feu.
Comme du bois de caisse, amère destinée!
Il périt dans la cheminée.

Le curé de chez nous, petit saint besogneux,
Doute que sa fumée s'élève jusqu'à Dieu.
Qu'est-c'qu'il en sait, le bougre, et qui donc lui a dit
Qu'y a pas de chêne en paradis?
Qu'y a pas de chêne en paradis?‎

inviata da Bernart - 15/5/2013 - 13:24




Lingua: Italiano

Versione italiana di Salvo Lo Galbo da Brassens in italiano
LA GRANDE QUERCIA

Lei viveva laggiù, in lande forestiere,
non era affatto un arboscello da cantiere,
la gran quercia che mai, dall'alto dei suoi rami,
dové temere falegnami...

Ed avrebbe trascorso dei giorni spensierati,
senza vicini inopportuni e ineducati:
delle canne invidiose, neanche dei bambù,
che proprio non le andavan giù.

Dalla sera al mattino, questi virgulti incauti
nemmeno buoni a fabbricarci quattro flauti,
le cantavano sempre l'odiosa ninna nanna
della gran quercia e della canna.

E malgrado lei fosse del legno più imponente,
la favola non la lasciava indifferente.
Ed accadde così, che stanca di subire,
decise un giorno di partire.

A fatica, strappò la radica sepolta
e se ne andò senza voltarsi mai una volta...
Ma soltanto io so come fu amareggiata
quando lasciò la patria ingrata.

Al confine, trovò due bei fidanzatini
che le proposero se con i coltellini
gli lasciasse intagliare i loro nomi lì...
e la gran quercia disse sì!

Solo dopo che i due viandanti innamorati,
si sbaciucchiaron tanto da essersi stancati,
ascoltarono allora la Grande Quercia che,
piangendo, raccontò di sè!

‎“Grande Quercia, se tu vorrai venir con noi,
le nostre canne non faranno i fatti tuoi...
Ed avrai in casa nostra un comodo soggiorno,
abbeverata ogni giorno!”

Oh, com'eran contenti, come'erano felici,
la grande quercia insieme ai suoi due nuovi amici!
E ciascuno dei due teneva in mano un ramo,
dicendosi “Amor mio, ti amo!”

La piantarono ai piedi della loro bicocca!
Capì che le promesse eran tornate in bocca;
l'annaffiava, di rado, soltanto il nubifragio
e la pipì di un can randagio.
Con le sue belle ghiande ci hanno sfamato i porci,
con la sua scorza ci hanno fatto i tappi agli orci
e ogni volta che c'era un nuovo condannato,
lei ereditava l'impiccato.

Quel duo di traditori, vandalico ed abietto,
la tagliò in quattro parti e ne produsse un letto.
Ed aveva tanti amanti, l'orribile megera,
che la consunse per intera.

Ed un giorno quel duo d' ipocriti dappoco
la passò per la scure e la gettò nel fuoco,
come legna da cassa e -che amaro destino!-
la quercia perì nel camino.

Nella nostra città, un prete tanto pio
non crede che il suo fumo s'alzi fino a Dio...
Come fa quel tappetto ad essersi deciso
che non ci sono querce in paradiso?

‎...che non ci sono querce in paradiso?‎

inviata da Bernart - 15/5/2013 - 13:25




Lingua: Catalano

Versione catalana di Miquel Pujadó dal suo disco “Pujadó canta Brassens” del 1992‎
Testo trovato su Cancioneros.com

Pujadó canta Brassens
EL GRAN ROURE

Era un roure orgullós, eixerit i tranquil.
Com ell, no en trobareu ni dos ni un entre mil.
Vivia bosc endins, molt lluny del camí ral,
del llenyataire i la destral.

Podria haver gaudit d’uns dies cristal•lins,
feliços i serens., p’rò tenia uns veïns...
unes canyes que no paraven de xerrar
i que el punxaven sens parar.

De l’albada a la nit, amb el to més xiroi,
mofetes es burlaven del gegant tristoi,
cantant al seu voltant la faula del matís
que hi ha entre un roure i un canyís.

I, tot i ser de fusta, un roure es pot cansar.
La seva paciència té un límit prou clar.
I un matí decidí desfer aquell entrellat
i es convertí en un exiliat.

Amb penes i treballs, les arrels va arrencar
i va marxar sense girar-se ni plorar.
P’rò jo l’he conegut, i sé com va sofrir
el pobre, en emprendre el camí.

Al llindar del boscany, per camins més fressats,
el roure va trobar-se amb dos enamorats
i els va deixar gravar els seus noms al seu damunt,
encerclats per un cor rotund.

Quan el sac de petons que duien ja fou buit,
i a força de fregar van tenir el morro cuit,
llavors van escoltar amb posat sentimental
les grans dissorts del vegetal.

‎“Gran roure, vine a casa, allà seràs feliç.
Pel que fa al veïnat, no hi ha ni un sol canyís.
Veuràs com amb nosaltres viuràs tot regalat,
cuidat, mimat i ben peixat.”

Dit això, els tres plegats es van posar en camí.
El dia era molt clar i l’aire era molt fi,
i el roure va oblidar els maldecaps antics
donant l’arrel als seus amics.

Al peu de llur cabana és on el van plantar.
Llavors, l’arbre es va començar a desencantar
car només el regaven Sant Pere i algun gos.
El seu goig ja s’havia fos.

La parella, amb els glans, va nodrir el seu garrí,
i amb la gruixuda escorça van fer taps pe(r a)l vi.
I, quan a la comarca hi havia un condemnat,
el roure aguantava el penjat.

Un dia, el tros de qùoniam, el vàndal del marit,
amb la destral va abatre’l i se’n va fer un llit.
I, com que la mestressa s’ho feia amb més de cent,
va envellir prematurament.

I un hivern, aquells cors endurits com un roc
el varen fer servir per a alimentar el foc.
Com vil fusta tronada, ves quin amarg destí,
en fumera es va convertir.

El mossèn de la vila, que és un galifardeu,
diu que el seu fum no pot arribar fins a Déu,
però jo no he sentit que mai ningú prohibís
a un roure entrar en el Paradís,
a un roure entrar en el Paradís.‎

inviata da Bernart - 15/5/2013 - 13:25




Lingua: Spagnolo

Traduzione spagnola di Miquel Pujadó da Cancioneros.com
EL GRAN ROBLE

Era un roble orgulloso, despierto y tranquilo
Como él, no hallaréis ni uno entre mil.
Vivía bosque adentro, lejos de los caminos,
del leñador y del hacha.

Podría haber gozado de unos días cristalinos,
felices y serenos, pero tenía unos vecinos...
Unos juncos que no dejaban de hablar
y lo molestaban continuamente.

Des del alba hasta la noche, con voz alegre,
burlones se mofaban del gigante triste,
cantando a su alrededor la fábula sobre el matiz
existente entre un roble y un junco.

Y, aunque sea de madera, un roble puede hartarse,
su paciencia tiene un límite.
Y una mañana decidió deshacer aquel enredo
y convertirse en un exiliado.

Con dificultades, arrancó sus raíces del suelo
y se fue sin girarse ni llorar.
Pero yo lo conocí, y sé cómo sufrió
el pobre, al emprender la marcha.

En el lindero del bosque, por caminos más frecuentados,
el roble se encontró a dos enamorados
y permitió que grabaran sus nombres sobre él,
rodeados por un corazón rotundo.

Cuando hubieron vaciado su saco de besos,
y de tanto frotarlos tenían ya los labios cocidos,
entonces escucharon, con aire sentimental,
las penas del vegetal.

‎“Gran roble, ven a nuestra casa. Allí serás feliz.
Por lo que al vecindario respecta, no hay ni un solo junco.
Verás como con nosotros vivirás apaciblemente,
cuidado, mimado y bien alimentado.”

Dicho esto, los tres emprendieron juntos el camino.
El día era muy claro, el viento era muy suave,
y el roble olvidó sus antiguos dolores de cabeza
yendo de la raíz con sus amigos.

Lo plantaron al pie de su cabaña.
Entonces, el árbol comenzó a desencantarse
porque sólo lo regaban San Pedro y algún perro.
Su alegría ya había desaparecido.

La pareja alimentó a su cerdo con las bellotas
y con la gruesa corteza fabricó tapones para las botellas de vino.
Y cuando condenaban a alguien en la comarca,
al roble le tocaba aguantar al ahorcado.

Un día, el muy bestia, el vándalo del marido
lo abatió con el hacha e hizo de él una cama.
Y, como la patrona se lo hacía con todo quisque,
envejeció prematuramente.

Y un invierno, aquellos corazones duros como piedras
lo utilizaron para alimentar el fuego.
Como madera vil y de baja calidad, qué amargo destino,
se convirtió en humo.

El cura del pueblo, que es un mocoso,
dice que su humo no puede llegar hasta Dios,
Pero yo nunca he oído que nadie prohibiera
que un roble entrara en el Paraíso,
que un roble entrara en el Paraíso.‎

inviata da Bernart - 15/5/2013 - 13:26




Pagina principale CCG

Segnalate eventuali errori nei testi o nei commenti a antiwarsongs@gmail.com




hosted by inventati.org